LAURA DEL VECCHIO
Laura del Vecchio utilitza el brunzit de les abelles com una forma de llenguatge des d’on especular, un llenguatge que no parla sinó que ressona, que ens convida a atendre el món més enllà dels codis humans, més enllà de les estructures logocèntriques i correlacionistes que ens mantenen tancades dins la nostra pròpia mirada. El brunzit es converteix així en un espai de sortida del nostre aïllament interior: una manera de pensar amb el món, de reconèixer-lo com a interlocutor actiu, ple de ressonàncies i presències que ens excedeixen i amb les que estem sempre imbricades.En el seu relat, el zumzeig de les abelles es converteix en una metàfora i una metodologia. Un saber que no passa per la paraula, sinó per la vibració, per l’eco que connecta allò viu en totes les seves formes. “Brunzir”, diu, és obrir-se a l’ignot, permetre’s ser contaminada per allò que encara no som.El so substitueix la paraula: un mode d’escolta que implica cos, emoció i obertura. No m’estranya gens la predilecció de l’autora pel so expressiu i excessiu, sense lletra ni melodia, un so sense codi, previ al codi, un so/soroll inquietant que travessa la norma fins a tornar-la inconsistent, fins anul·lar-la. La seva relació amb la música punk transfeminista com a espai de resistència i creació em permeten fer una connexió i oferir una imatge de l’autora no recollida en el text. La Laura, quan escriu, igual que quan toca, converteix aquest zumzeig en una manera de pensament i d’escriptura més enllà del logos, més enllà de la raó com a forma de control. 10
